Patrimoni arquitectònic

Als espais de l’Horta podem trobar diferents construccions. Com a més tradicionals es poden destacar les barraques, les alqueries, els sequers de xufes, les ceberes i els molins.

BARRAQUES

La barraca és l’edificació típica dels llauradors de l’Horta de València, on vivien arrendats i feien ús dels materials disponibles al seu voltant per construir-les: fang, canyes i palla.

La major extensió de les barraques es va produir a principis del S. XIX, però de seguida l’ús d’aquests materials de poca resistència, vulnerables als incendis, ventades i robatoris i el fet que els llauradors augmentaren el seu poder adquisitiu va provocar els seu abandonament progressiu.

Actualment en queden molts pocs exemplars, especialment de les construïdes amb els materials originals.

La majoria de les barraques solen tindre una distribució semblant; amb una porta en la façana est que dóna accés a un ample corredor que aplega fins a la façana oest, on es troba una altra porta que permet la circulació d’aire.

Mitjançant una escala de mà s’accedeix al pis superior o andana, on antigament i, segons les èpoques, es criava el cuc de seda o s’emprava com assecador o magatzem de productes agrícoles.

ALQUERIES

Del árabe Al-Gary, que significa “el poblado peque

De l’àrab Al-Garya, que significa “el poblat menut”, aquesta construcció típica a l’horta té els seus orígens a les viles rústiques romanes, encara que varen ser els musulmans els qui a més de donar-li el nom li atorgaren major rellevància.

L’alqueria no només era un edifici, sinó tot allò que l’envoltava; amb cases, forns, molins, camps etc. I a diferència de la resta d’edificacions estan orientades cap al sud, on els àrabs de l’època situaven La Meca.

Normalment estan formades per diverses cases, i dins la principal, una habitança (la superior) és per als propietaris; i la planta inferior és per als llogaters o casers. També poden tindre una torre, l’entrada amb arc de mig punt, bé exterior o interior, així com una ermita o capella menuda.

SEQUERS DE XUFES

Després de collides i rentades, les xufes necessiten un procés d’assecat que s’ha de fer lentament per obtenir un producte de qualitat.

El mètode tradicional consisteix a estendre els tubercles a les cambres que constitueixen l’últim pis de l’habitatge habitual de l’agricultor o més recentment en uns nous edificis, els assecadors.

Els assecadors de xufes són uns edificis exempts d’elements decoratius d’importància i on es prima la seua funcionalitat: donar a les xufes una excel • lent ventilació per aconseguir un bon assecat. Per complir la seua funció disposen d’un únic element característic; grans finestres que permeten la circulació d’aire.

LAS CEBERES

Les ceberes són generalment construccions menudes de fusta en parets i
sòl, i teula plana per al sostre.

També trobem algunes més sofisticades, com les del Camí de la Font de Massalfassar, fetes amb atobons de fang (barreja de fang i pallús). Construïdes amb la finalitat de mantindre la collita de cebes en condicions òptimes, fins efectuar l’eixida al mercat quan els preus foren més favorables, han format part del paisatge de l’horta al passat s. XX. fins que a l’actualitat han deixat de construir-se.

En la seua construcció, es preparava el sòl, creant una xicoteta elevació d’un pam aproximadament per a separar-la de la humitat de la terra. Després es construïa l’esquelet de fusta més gruixuda i s’hi creaven pilars. A ells se’ls ajuntaven els llistons, amb la mateixa separació en cadascun d’ells. Gràcies a aquesta separació l’interior disposava d’una contínua ventilació, útil per a assecar les cebes.

MOLINS

Segons la seua dedicació i font d’energia trobem diferents tipus de molins, sent els més comuns a l’horta els molins hidràulics de roda horitzontal.

Un molí hidràulic tenia en la pressió de l’aigua la seua força, gràcies a l’aprofitament de la gravetat. L’aigua movia la roda horitzontal de pales, que feia rodar l’eix. El treball de mòlta es realitzava entre la mola fixa i la mola volandera o corredera.

S’utilitzaven per a moldre forment o arròs principalment, però també per a la creació d’energia o per a altres usos com el paperer de Mislata. Actualment els que queden compleixen altres funcions.